Lloret de Mar és avui el titular, perquè la manca d’agents va obligar a tancar de nit les dependències policials i va deixar el municipi sense patrulles locals operatives, en plena temporada d’increment de població per l’arribada de visitants. Demà podria ser qualsevol altre municipi; però la qüestió no és què ha passat a Lloret, la qüestió és quant temps més estem disposats a ignorar els problemes que ho han fet possible.
Els esdeveniments viscuts els darrers dies a la Policia Local de Lloret de Mar, amb dificultats greus per garantir la prestació ordinària del servei i situacions que han arribat a afectar l’operativitat policial, no poden ser analitzats com un fet aïllat ni com una simple discrepància laboral de caràcter local: Lloret de Mar és el símptoma.
El que està succeint en aquest municipi és la manifestació visible d’una problemàtica molt més profunda que afecta nombroses policies locals de Catalunya i que fa anys que els professionals de la seguretat pública denunciem sense obtenir les respostes necessàries.
La conflictivitat creixent que s’està produint en moltes plantilles policials té el seu origen en problemes estructurals que continuen sense resoldre’s: una normativa obsoleta, una manca de planificació estratègica dels recursos humans, dificultats cada vegada més grans per captar i retenir professionals, desigualtats injustificables entre municipis, dèficits organitzatius crònics i, en molts casos, una cultura insuficient de la negociació col·lectiva i del diàleg social dins de les administracions locals.
Durant massa temps s’ha intentat gestionar problemes estructurals mitjançant solucions conjunturals. S’han cobert mancances de personal a través de serveis extraordinaris, s’han ajornat reformes necessàries i s’ha confiat que l’esforç i la responsabilitat dels professionals compensessin les deficiències del sistema.
Les policies locals constitueixen un dels pilars fonamentals del sistema de seguretat pública de Catalunya. Són el servei policial més proper a la ciutadania i el primer recurs davant de moltes situacions d’emergència, convivència i seguretat. Per aquest motiu, qualsevol situació que comprometi la seva capacitat operativa ha de ser considerada una qüestió de país.
Des de SICPOL i SUCPOL defensem que la resposta no pot limitar-se a gestionar cada conflicte de manera individual quan esclata. Cal abordar les causes profundes que els provoquen.
Per això reiterem la necessitat urgent d’impulsar un Estatut Únic de les Policies de Catalunya que estableixi un marc homogeni i estable per a tots els professionals, regulant aspectes essencials com la carrera professional, la mobilitat, la classificació professional, la formació, la coordinació operativa, els criteris retributius bàsics i les condicions de treball.
Catalunya no pot continuar mantenint més de dues-centes realitats laborals diferents per a professionals que desenvolupen funcions similars i que formen part d’un mateix sistema de seguretat pública.
Al mateix temps, és imprescindible avançar cap a una planificació real dels efectius policials, reforçar els mecanismes de coordinació entre administracions, actualitzar el marc normatiu que regula les policies locals i consolidar una autèntica cultura de la negociació col·lectiva basada en el respecte institucional, el diàleg permanent i la recerca d’acords estables.
Els conflictes laborals no apareixen per casualitat. Quan es repeteixen en diferents municipis, amb independència del color polític dels governs locals, el que indiquen és que existeix un problema sistèmic que requereix solucions estructurals; la seguretat pública no pot dependre de la improvisació.
Per aquest motiu, fem una crida al Govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, als ajuntaments, a les organitzacions sindicals i a tots els actors implicats perquè afrontin amb determinació les reformes que el sistema necessita.
SICPOL-SUCPOL: AQUEST MODEL HA ARRIBAT AL SEU LÍMIT !!!